Aquesta és una d’aquelles lectures que confirmen que l’instint, quan ve educat per la confiança en veus properes, rarament falla. Esperança Camps parteix d’un territori que coneix bé —el de la novel·la negra amb fondària psicològica— i hi entra sense vacil·lacions, amb una seguretat narrativa que és fruit de la maduresa. El pròleg, escrit per la mateixa autora, actua com un ritual d’entrada: t’abdueix, et desarma i et predisposa a una immersió sense retorn. El port d’una illa carregada de passats tòxics, el tarquim que la draga intenta extreure inútilment del fons, esdevenen molt més que un escenari: són la metàfora exacta d’allò que la novel·la vol remoure.
Tornar als indrets físics de la memòria —ho sap bé Camps— és sempre un risc major. Obrir portes i calaixos del passat implica despertar cossos momificats que l’oblit havia mantingut en suspens, no per pietat, sinó per supervivència. La draga avança justament per aquest territori incòmode, on la infantesa perd la seua falsa innocència i els records emergeixen amb una densitat que costa d’assumir. Camps domina com pocs la psicologia abrupta dels personatges ferits, d’aquells que viuen —o malviuen— atrapats en situacions pertorbadores, i ho fa sense necessitat de justificar-los ni de condemnar-los: els exposa, els acompanya, els deixa parlar des de la seua ombra.
Hi ha en aquesta novel·la una escriptura sense cotilles, lliure, valenta, que no esquiva la part fosca del viure perquè sap que allí també s’hi amaga la veritat. Camps es mou en aigües térboles amb una naturalitat inquietant, i cada descobriment, lluny d’oferir consol, sacseja. La draga és un punt àlgid dins la seua trajectòria, una mostra clara de maduresa literària i de compromís amb una narrativa que no vol deixar el lector indemne. Quan tanques el llibre, queda una certesa persistent: remoure el fons sempre embruta l’aigua, però només així es pot saber què hi havia realment enfonsat.
filant prim 