Cante jo i la muntanya balla

És una novel·la que no s’explica: es canta. Irene Solà situa el relat en un indret dels Pirineus que no és només geografia, sinó cos viu, territori carregat de memòria, veu i mite. Ací, la vida parla a través de totes les coses —animals, persones, núvols, muntanyes, fantasmes— i totes comparteixen un mateix fil narratiu que les relliga i les fa, d’alguna manera, immortals. No hi ha jerarquies en aquesta veu coral: tot és relat, tot és presència. La novel·la s’obre pas com una cançó antiga que no sabíem que encara recordàvem, però que reconeixem en sentir-la.

Llegir Cante jo i la muntanya balla és tornar a una terra íntima, aquella on la infantesa encara escoltava sense sospitar. Les dones d’aigua, les encantades, els éssers que habitaven els marges del visible no eren supersticions, sinó formes d’entendre el món, d’acceptar que la mort no era definitiva i que els vius convivien amb allò que ja no ho era del tot. Solà escriu des d’aquest equilibri antic que ens feia part de la natura i no pas cosa aliena. Un equilibri fràgil que hem anat trencant en desentendre’ns del que fa olor de vell, com si no ens pertanyera. I en aquesta pèrdua hi ha una de les grans ferides contemporànies que la novel·la assenyala sense moralina, amb una bellesa feridora.

La prosa de Solà és lírica, rítmica, gairebé tel·lúrica. El llibre funciona com un llarg poema narratiu on les tragèdies porten joia i la joia conté sempre una ombra de tragèdia, perquè tot és necessari, tot fa falta, i res no pot ser exclòs del relat comú. Cante jo i la muntanya balla és una reivindicació d’una manera de viure i de mirar que no separa, que no expulsa, que integra. Aquest lector —com el Domènec— ha quedat cremat pel llamp de la novel·la. I ara, després de llegir-la, sap que mirar el món amb l’ull viu que Irene Solà ens ofereix ja no és una opció: és una responsabilitat poètica.