Mentre em moria és una demostració extrema de com la senzillesa formal pot contenir una complexitat humana gairebé insondable. William Faulkner escriu sense filtres, amb una llengua aparentment austera, però capaç d’obrir abismes emocionals en els gestos més insignificants. En aquesta novel·la —traduïda amb una precisió admirable per Esther Tallada i publicada per Edicions 1984— el lector s’endinsa en un territori narratiu sense baranes: quinze veus diferents, cinquanta-nou capítols breus, una cronologia fragmentada que obliga a avançar a les palpentes, atent a cada inflexió del discurs. Faulkner no facilita el camí; exigeix presència. I en aquesta exigència hi ha bona part de la seua grandesa.
La mort d’Addie Bundren i el viatge del seu marit i dels seus cinc fills per complir la voluntat d’enterrar-la a Jefferson articulen una odissea tant miserable com colpidora. El trajecte travessa un sud rural empobrit, hostil, gairebé bíblic, on cada obstacle —un riu desbordat, la calor, la fam, la descomposició del cos— posa a prova no només la resistència física, sinó la consistència moral dels personatges. La pobresa, ací, adquireix una èpica insòlita, no perquè els Bundren en siguen conscients, sinó perquè el lector detecta en el seu esforç una lluita desesperada per una última forma de dignitat. El compliment d’una promesa esdevé l’únic fil que els manté units, encara que cadascú la visca des d’una contradicció íntima.
Mentre em moria no és només una novel·la sobre la mort, sinó sobre la incapacitat de dir-la, d’entendre-la i de compartir-la. Cada veu revela una part de la veritat i alhora la desmenteix, i en aquesta xarxa de relats fragmentaris Faulkner construeix una visió devastadora de la condició humana. Tot està escrit amb una precisió i una intensitat expressiva envejables, amb una passió que no busca l’efecte, sinó la veritat. I quan tanques el llibre, queda una certesa profunda i incòmoda: de vegades, l’única manera d’avançar és continuar caminant amb els morts a coll, sense entendre del tot per què, però sabent que abandonar-los seria perdre’s definitivament com a humans.
filant prim 