“Un canvi en aquells moments, una mena d’interruptor que s’apaga per sempre, el final de la confiança, la seguretat o l’amor, i com ens ho hem de fer per tornar a trobar aquest interruptor?”
L’aquari és una novel·la sobre les decisions que no sabem assumir i les indecisions que ens acaben decidint la vida. David Vann escriu des d’aquest espai fràgil on el moviment no sempre és avançar, sinó fugir, i on les determinacions que prenem sovint són només una manera de no mirar enrere. La història és narrada des de la mirada d’una xiqueta de dotze anys, just en aquell moment de l’existència en què tot és porós, en què el món entra sense filtres i ja no hi ha prou defenses per maquillar-lo. És l’edat en què la realitat deixa de ser una promesa i comença a mostrar les seues esquerdes.
La metàfora de l’aquari és d’una precisió feridora. La infància com a peixera protectora, transparent, aparentment segura, que de sobte comença a esquerdar-se. Els vidres cedeixen, l’aigua s’escapa, i apareixen els intents desesperats per contenir allò que ja no pot ser contingut. Estimar, ací, deixa de ser una inversió a fons perdut: entren en joc clàusules que no sabem complir, com el perdó, la confiança o la renúncia. Vann descriu aquest procés amb una intensitat brutal, sense concessions, mostrant com els adults —amb les seues pors, els seus silencis, les seues fugides— acaben convertint-se en forces devastadores per a qui encara està aprenent a mirar.
Traduïda amb sensibilitat per Yannick Garcia i publicada per Edicions del Periscopi, L’aquari és una lectura que no et deixa indemne. És una novel·la intensa, bèstia, d’aquelles que et travessen i et deixen sense ombres on refugiar-te. Quan tanques el llibre, queda una llum encegadora als ulls i una certesa difícil d’esquivar: tots vivim dins alguna peixera, i només quan es trenca descobrim si sabrem respirar fora de l’aigua.
filant prim 