Historia de una terraza

«La veritat estava sobrevalorada, va adonar-se’n. Saber que algunes parts eren ficció era el que li omplia el cos d’una escalfor inesperada. Això era l’amor: reconéixer les invencions i les inconsistències que fan una persona sencera.»

Historia de una terraza parteix d’una ambició clara i seductora: construir una novel·la-trencaclosques a partir de quatre històries que es toquen, se superposen i es deformen en una distorsió de l’espai i del temps. La proposta remet inevitablement a models il·lustres —com ara Vides creuades de Raymond Carver, per exemple— i juga amb una estructura que promet revelacions successives. Però allò que en l’inici funciona com a expectativa narrativa, aviat comença a mostrar una certa fragilitat: la connexió entre les peces no acaba de trobar una lògica emocional sòlida, i el joc formal acaba pesant més que el relat que hauria de sostenir-lo.

La novel·la vol dialogar amb els neguits contemporanis —la gentrificació, la desaparició progressiva del món tal com l’hem conegut, la precarietat afectiva— i ho fa amb una sensibilitat que, en moments puntuals, resulta encertada. Les emocions centrals del llibre són recognoscibles i legítimes: la pèrdua, el dol, les ferides que deixa una estima defectuosa. Tanmateix, aquestes emocions no acaben de sedimentar. El lector les intueix, però rarament les arriba a habitar. Com si la novel·la preferira suggerir-les des de la idea abans que des de l’experiència viscuda, quedant-se en una mena de superfície elegant però freda.

És precisament aquesta distància la que acaba generant una decepció discreta però persistent. Historia de una terraza, traduïda per Julia Osuna Aguilar i publicada per Alpha Decay, s’obre amb un primer relat d’una potència notable que fa pensar en un conjunt d’altura, però el llibre no aconsegueix mantenir aquella tensió inicial fins al final. Queden, això sí, frases d’una poètica destacable, espurnes d’una veu amb talent i mirada. Llàstima que no siguen suficients per a completar el viatge promés: el llibre es tanca amb la sensació d’haver vist una terrassa ben orientada, però sense haver-hi pogut sortir mai del tot a prendre l’aire.