Aterratge

“Un bon dia vaig saber l’existència d’un avió que havia caigut a Islàndia el 1973. S’havia estavellat, però el fuselatge continuava al mateix lloc al cap de mig segle, convertit en destí cobejat per turistes intrèpids. S’havia estavellat però, en certa manera, era un supervivent. La metàfora em va agafar pel coll i gairebé em va estrangular.”

Aterratge és un d’aquells llibres que no voldries que existiren, però que necessiten existir. No perquè busquen el dolor, sinó perquè el dolor, quan no és dit, es cronifica en silenci. Eva Piquer escriu des d’aquest lloc incòmode i inevitable: el de qui ha sobreviscut i ha d’assumir el protagonisme que la vida li ha reservat per explicar-ho. No hi ha voluntat d’exhibició ni de catarsi literària; hi ha la responsabilitat íntima de posar paraules a allò que pesa massa, a allò que voldríem mirar de reüll, però que insisteix a parlar.

Aterratge avança com ho fa la supervivència: amb un equipatge carregat de desavantatges, amb fragilitats visibles, amb una lucidesa que no concedeix descans. El llibre està fet d’apunts, de fragments que no pretenen construir un relat perfecte, sinó sostenir-se amb dignitat dins la intempèrie. Piquer escriu amb una generositat incalculable, sense dramatitzar el sofriment ni convertir-lo en espectacle. El to és contingut, respectuós amb el lector i, sobretot, amb ella mateixa. Hi ha una valentia silenciosa en aquesta manera de dir: no forçar l’emoció, no subratllar-la, deixar que siga el pes dels fets —i dels silencis— qui faça la seua feina.

Llegir Aterratge no és una experiència còmoda, però sí profundament necessària. És un llibre enorme no per l’abast, sinó per l’honestedat amb què afronta la caiguda i el retorn a terra, aquest moment en què cal reaprendre a respirar després del cop. Piquer no ofereix lliçons ni consol fàcil; ofereix presència, paraula justa, respecte. I això, en literatura, és una forma molt alta de cura. Aterratge ens recorda que hi ha històries que no s’escriuen per gust, sinó per necessitat, i que llegir-les també és una manera —humil però real— d’acompanyar.