Demà, i demà, i demà

«Què és un joc, si no una manera de passar el temps?»

Demà, i demà, i demà (traducció d’Ernest Riera) arriba precedida d’una etiqueta —la de fenomen literari— que pesa. I pesa tant com les expectatives que genera una publicació a Edicions del Periscopi. Però la lectura acaba assemblant-se massa a aquella inversió de temps feixuga que exigeixen alguns videojocs: hores acumulades amb la promesa d’una recompensa emocional que no acaba d’arribar. Hi ha voluntat d’èpica, d’actualitat, d’ambició temàtica; el que no hi he trobat és immersió. La novel·la sembla demanar una complicitat prèvia amb un univers —el del disseny de videojocs— que, en el meu cas, no s’activa ni com a fascinació ni com a metàfora vital.

Entenc el projecte: convertir la creació digital en espai de sentit, dotar-la d’una èpica contemporània, fins i tot transgressora. Però l’operació em resulta distant. La recreació de mons ficticis a partir de clàssics literaris —que no sé en quin moment d’una vida tan atrafegada han pogut llegir els personatges— vol elevar l’argument fins a un nivell de legitimació cultural que em sembla forçat. Potser hi ha lectors que hi troben una celebració generacional; jo hi he percebut una acumulació d’estratègies narratives que busquen convéncer més que no pas commoure.

Assumisc els meus prejudicis —potser els he d’exorcitzar— amb tot allò que s’ofereix com a evasió addictiva. Em passa amb certs jocs i m’ha passat amb aquest llibre: la sensació d’estar sotmés a un excés que em reclama temps sense justificar-lo del tot. Llegir Demà, i demà, i demà m’ha produït la mateixa incomoditat que deixar-me arrossegar per una partida interminable: la impressió d’haver invertit hores en una experiència que m’allunya del que realment em nodreix. No és una mala novel·la; és, simplement, una lectura que no m’ha permés el luxe de perdre-m’hi. I això, per a mi, és una decepció.