Afterland

Afterland confirma —si és que calia— per què la literatura de Lauren Beukes exerceix sobre mi una fascinació sostinguda. Des de l’impacte inicial de Les lluminoses, Beukes ha demostrat una capacitat extraordinària per convertir idees límit en narracions absorbents, d’un pols narratiu implacable. A Afterland, aquesta virtut es fa encara més evident: la prosa avança amb una tensió que no concedeix respir, combinant acció, lucidesa científica i una mirada moral que no s’esgota en l’espectacle. Frases com «qualsevol cosa pot convertir-se en un forat negre si se la comprimeix prou» no són ornaments intel·ligents, sinó pistes del funcionament profund del relat.

La premissa és tan visionària com inquietant: un virus erradica gairebé tots els homes del planeta i obliga les dones a ocupar —sense èpica ni triomfalisme— el centre del món. Beukes evita el parany de la distopia didàctica i opta per una exploració crua de les conseqüències: el poder, la violència, la reorganització social, però sobretot la família com a camp de batalla íntim. Afterland és una novel·la sobre els sacrificis que exigeix estimar quan tot s’ensorra, sobre les decisions que es prenen amb el cos abans que amb la ideologia. El viatge de la mare i el fill, perseguit i feridor, posa el lector davant una pregunta incòmoda: què estem disposats a perdre per salvar allò que considerem essencial?

Hi ha, a més, una reflexió de fons sobre la literatura mateixa: què ha de fer un llibre quan el món sembla irreparable? Beukes respon amb una obra que no consola, però transforma; que no promet salvació, però activa consciència. El diàleg entre Miles i la seua mare cap al final del llibre —d’una intensitat que colpeja— és una declaració d’intencions sobre el poder de les històries quan ja no queda res més. Afterland no és només una gran novel·la de ciència-ficció: és un artefacte moral que comprimeix el nostre present fins a convertir-lo en un forat negre on, si mirem bé, encara hi brilla alguna cosa essencial. I és precisament per això que la literatura de Beukes —incòmoda, valenta, necessària— em continua fascinant.