L’home de guix

“L’home de guix”, de C.J. Tudor, traduït de l’anglés per Albert Torrescasana Flotatsha, ha estat sovint comparada amb It, de Stephen King, sobretot per la seua recreació d’un univers infantil travessat per l’amenaça i per la manera com el passat irromp, anys després, amb una violència soterrada. La semblança, però, és més atmosfèrica que estructural. L’autora reconstrueix un poble on la por no pren la forma del monstre, sinó del secret compartit, del pacte silenciós entre infants que encara no saben posar nom al mal, però ja n’han aprés el llenguatge. El guix —fràgil, efímer— esdevé un símbol precís: allò que es pot esborrar, però no desfer; allò que deixa rastre encara que la pluja caiga. El mèrit de la novel·la és aquesta capacitat de fer créixer la inquietud no a partir de l’excés, sinó de la contenció.

Ara bé, on It desplega una cosmogonia del terror i una mirada gairebé mítica sobre la infància, L’home de guix opta per una narrativa més ajustada, més pròxima al thriller psicològic. El retorn a l’edat adulta no amplia el misteri, sinó que el tanca, el fa més asfixiant. El passat no és aquí una dimensió fantàstica, sinó una culpa mal resolta, una esquerda moral que mai no ha cicatritzat del tot. En aquest sentit, la novel·la de Tudor funciona millor quan parla del record, de la memòria que menteix i de la impossibilitat de tornar a mirar la infància amb innocència. La comparació amb King pot servir de porta d’entrada, però la lectura demana ser feta sense expectatives monstruoses: el vertader horror del llibre no és el que apareix, sinó el que sempre hi havia estat, esperant que algú s’atrevís a recordar-lo.