Us diré la veritat

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una d’aquelles lectures que, amb el pas del temps, continues recordant no pel que et va donar, sinó pel que et va prendre. En el meu cas, fins al punt d’haver-la d’abandonar. No per provocació ni per desdeny capriciós, sinó per una sensació sostinguda d’esgotament literari. La prosa em va semblar plana, sense relleu ni tensió real, amb una acumulació de diàlegs que aspiren a alleugerir la lectura, però que acaben buidant-la de credibilitat. Els personatges parlen molt, però diuen poc; es mouen, però no avancen. I el relat, lluny de créixer, s’embolica en una reiteració que pesa.

Un dels punts més problemàtics és la voluntat de convertir la novel·la en una mena de manual encobert sobre l’ofici d’escriure. El protagonista —un escriptor en crisi— sembla funcionar com a altaveu d’una mirada egocentrada i pretensiosa que no troba justificació narrativa. Lluny d’enriquir el text, aquesta capa metaliterària introdueix una sensació d’autocomplaença que desactiva qualsevol empatia. Encara més desconcertant resulta la comparació —que alguns van fer— amb obres com Lolita: una analogia desmesurada que deixa en evidència fins a quin punt la jove que articula el misteri és poc més que un recurs argumental, sense cos ni ànima pròpia, utilitzada per sostenir una història de lladres i serenos amb pretensions de gran novel·la.

Que La veritat sobre el cas Harry Quebert acabara convertint-se en un best-seller diu més del funcionament del mercat que no pas del seu valor literari. Les campanyes ferotges, les crítiques superlatives i l’acceptació massiva creen un clima difícil de qüestionar, i anar a contracorrent sempre té un cost. Però llegir també implica assumir aquest risc. L’adaptació audiovisual —encara més feble— i la continuïtat de la carrera de Dicker semblen confirmar que ningú no va voler aturar-se a revisar els defectes estructurals, els girs inversemblants i els llocs comuns que arrossegava el manuscrit. Potser el que més dol no és que el llibre siga dolent, sinó la sensació que, amb una mirada editorial més exigent, podria haver estat alguna cosa molt millor. I això, en literatura, sempre és una llàstima.