La caixa negra

La caixa negra s’inscriu amb naturalitat en allò que podríem anomenar, amb una lucidesa gens menor, la novel·la negra de lladres i serenos. Sense ornaments innecessaris ni efectismes buits, Michael Connelly desplega una història que confia en l’ofici, en el temps i en la paciència del lector. El cas que ocupa Harry Bosch —un assassinat comés durant els disturbis racials de Los Angeles de 1992, reobert vint anys després— ja anuncia el to: la memòria com a camp de batalla, les proves erosionades pel temps, els testimonis que s’han esvaït o han aprés a mentir millor. No hi ha urgència espectacular; hi ha persistència. I això, en el gènere, és una virtut cada vegada més escassa.

Bosch és un personatge amb consciència, un detectiu que no sap —ni vol— separar la feina de la moral. Obcecat amb la veritat, resulta incòmode per a un sistema policial on la política sovinteja massa la comissaria i on alguns càrrecs veuen en els cadàvers una oportunitat de promoció. Aquesta obstinació el posa en el punt de mira tant dels culpables com d’aquells que no haurien de ser-ho tant. Amb molt poca acció en el tram, la novel·la guanya densitat seguint el procés investigador: els moviments senzills, les estratègies, les connexions lentes que van tancant el cercle. Paral·lelament, Bosch intenta assumir —de manera maldestra, però sincera— el seu paper de pare d’una adolescent que, inevitablement, acabarà mirant el món amb uns ulls molt semblants als seus.

Qui haja conegut el personatge abans a través de la sèrie Bosch (Prime), protagonitzada amb contenció i carisma per Titus Welliver, reconeixerà de seguida aquest mateix esperit: un home sol, fidel a una idea de justícia que no cotitza a l’alça. Connelly, antic periodista de successos, escriu amb un coneixement profund del terreny, i aquesta versemblança sosté tota la novel·la sense necessitat d’alçar la veu. Traduïda amb solvència per Ricard Biel i publicada dins la col·lecció Sèrie Negra de RBA, La caixa negra deixa una sensació agredolça: la d’haver llegit una molt bona història i la de constatar que siga l’únic Bosch disponible en català. Potser perquè, com el seu protagonista, aquest llibre també sap que la veritat —i la bona literatura— sempre arriben amb retard, però val la pena esperar-les.