Elevación

Elevación confirma que els llibres tardans de Stephen King no són una ombra del seu passat, sinó una altra manera —més depurada, més simbòlica— d’exercir el mateix mestratge. King continua tenint aquella capacitat gairebé innata de fer-nos interessar per qualsevol història que decidisca contar, per mínima que semble. No cal insistir massa en la seua habilitat per construir personatges amb pes emocional, capaços d’arrossegar-nos amb ells i de fer-nos adoptar-los com a propis. Ací, com sempre, no hi ha res sobrer: cada gest, cada escena, cada decisió narrativa té una funció clara dins del mecanisme del relat, que avança amb una naturalitat enganyosa fins a encendre tots els perquès en el moment just.

Elevación és un conte llarg —o una novel·la breu— que parteix d’una premissa tan senzilla com inquietant: Scott Carey perd pes de manera literal, sense que el seu cos semble canviar. La gravetat deixa d’aferrar-lo, i aquest alliberament físic esdevé també un procés simbòlic. King no converteix el fenomen en un exercici d’espectacle, sinó en una metàfora delicada sobre el despreniment: de la por, del prejudici, de les fronteres mentals que aixequem per inèrcia. En aquest sentit, el relat dialoga amb altres històries d’evolucions impossibles, com L’home minvant o El curiós cas de Benjamin Button —popularitzat al cinema per The Curious Case of Benjamin Button—, però ho fa amb una veu més íntima, més propera al gest humà que a l’excepcionalitat fantàstica.

El veritable centre del llibre, però, no és la pèrdua de pes, sinó la reconstrucció dels vincles. Scott entén que no es pot enlairar del tot sense abans posar ordre en les relacions que l’envolten, sense restituir el pes just d’una convivència que s’havia anat erosionant. Elevación acaba sent una metàfora clara —i necessària— sobre la superació de les individualitats, dels dogmes i de les creences ràncies per poder imaginar un futur compartit. En temps de replegament identitari i d’egoismes tronats, King escriu una faula estranyament lluminosa. I quan tanquem el llibre, queda aquesta sensació tan seua: que el vertader miracle no és véncer la gravetat, sinó aprendre a conviure sense fer-nos més pesats els uns als altres.