No mires debajo de la cama confirma Juan José Millás com un dels grans exploradors de les esquerdes de la realitat quotidiana. La seua literatura parteix d’una intuïció inquietant: conviuen amb nosaltres realitats impossibles que només l’ordre imposat de la lògica ens ajuda a mantenir fora del camp de visió. Millás escriu des d’aquesta frontera fràgil entre el que passa i el que —sense passar del tot— insisteix a existir. El seu mèrit no és inventar mons extravagants, sinó revelar fins a quin punt el nostre ja ho és. La lectura avança amb una sensació de lleu desplaçament, com si el terra sota els peus s’haguera mogut uns centímetres sense avisar.
La força del llibre rau en una prosa d’una precisió gairebé arquitectònica. Cada frase sembla col·locada amb voluntat estructural, com si anara alçant un mur sòlid que conté una història perfectament tancada, però plena de reverberacions. Millás fa dels detalls anodins —els gestos automàtics, els objectes insignificants, les rutines assumides— el combustible d’una imaginació febril que no necessita grans efectes per descol·locar el lector. El deliri no irromp: s’insinua. I quan ho fa, ja és massa tard per tornar a una lectura tranquil·la. Hi ha una intel·ligència narrativa que sap exactament fins on estirar la corda perquè no es trenque, però sí que faça mal als dits.
Llegir No mires debajo de la cama és acceptar la invitació a mirar allò que preferim ignorar per continuar funcionant amb normalitat. Millás ens fa entrar en el seu imaginari no per perdre’ns-hi, sinó per reconèixer-nos-hi. Ens desconcerta perquè ens parla de vides que transiten entre el que és i el que no hauria de ser, però que, malgrat tot, pren forma dins l’ordre natural de les coses. I quan tanquem el llibre, queda aquesta sensació incòmoda i reveladora: potser la realitat no és tan estable com necessitem creure; potser només cal algú amb una capacitat anòmala d’observació per evidenciar-ho. I Millás, sens dubte, és aquest algú.
filant prim 