“Envellir és aprendre a perdre”
Hi ha llibres que no només s’expliquen: s’accepten. Que no demanen ser llegits, sinó acollits. Les gratituds, de Delphine de Vigan, traduït al català per Jordi Martin Lloret, és un d’aquests textos que entren amb una veu baixa, gairebé domèstica, i acaben ocupant totes les estances de la consciència. Una novel·la breu, aparentment continguda, que es desplega amb una precisió emocional devastadora. De Vigan escriu com qui sap que cada paraula pesa, i que en determinats moments de la vida el llenguatge no és una eina, sinó un fil fràgil que ens manté units al món.
La història de la Michka —a qui les paraules se li escapen, una a una, com si la memòria hagués decidit desprendre’s del diccionari— és molt més que el relat d’una afàsia o d’un envelliment inevitable. És una meditació profunda sobre allò que ens constitueix: els vincles, els gestos rebuts, les mans que ens han sostingut quan encara no sabíem ni com dir gràcies. La residència on acaba vivint no és només un espai físic, sinó el territori simbòlic de la pèrdua: de la llengua, de l’autonomia, del relat propi. I, tanmateix, també és el lloc on la gratitud esdevé última pàtria possible. Quan tot cau, queda això: reconéixer.
Llegir Les gratituds és assumir que envellir és aprendre a perdre, sí, però també aprendre a nomenar el que hem rebut abans que el silenci ens guanye la partida. Pocs llibres s’atreveixen a dir amb tanta serenor allò que fa tant de mal. I encara menys ho fan amb aquesta delicadesa, amb aquesta humanitat sense impostura. Al final, quan tanques el llibre amb els ulls entelats, entens que la paraula “gràcies” no és un comiat: és una manera digna de quedar-se una mica més.
filant prim 