Nit de pesta és una novel·la desmesurada en el millor sentit del terme: vasta, lenta, plena de plecs i reverberacions. Orhan Pamuk pren com a excusa una epidèmia de pesta a l’illa fictícia de Minguer —un territori que no existeix als mapes, però que esdevé immediatament recognoscible— per construir molt més que una novel·la històrica. El relat, situat a les acaballes de l’Imperi Otomà, narra l’arribada d’uns emissaris enviats pel sultà Abdülhamit II per contenir una crisi sanitària que aviat es revela també com una crisi política, cultural i moral. La pesta no és només una malaltia: és el catalitzador que posa al descobert les tensions entre ciència i superstició, poder i resistència, obediència i responsabilitat individual.
Pamuk escriu amb una paciència gairebé artesanal. Cada personatge, cada rumor, cada mesura sanitària fallida o reeixida contribueix a aixecar un mosaic d’una densitat extraordinària. La novel·la avança sense presses, conscient que el vertader interés no és tant saber si la pesta serà erradicada com observar què fa una societat quan se sent amenaçada, quan la por trenca els vincles i obliga a prendre decisions que ningú no voldria haver de prendre. En aquest sentit, la lectura resulta inquietantment propera: malgrat la distància temporal i geogràfica, el lector contemporani reconeix gestos, discursos i reaccions que no li són gens alienes. Pamuk no estableix paral·lelismes evidents; els deixa emergir sols, amb una elegància que incomoda.
Nit de pesta demana temps, atenció i una lectura sense presses, però la recompensa és notable. Al llarg de més de huit-centes pàgines, Pamuk ofereix una reflexió profunda sobre la fragilitat de les estructures humanes i sobre la manera com la història —com les epidèmies— mai no passa del tot: només canvia de rostre. És una novel·la que no busca l’impacte immediat, sinó una persistència lenta, d’aquelles que continuen pensant-se dins del lector molt després d’haver-ne tancat l’última pàgina.
filant prim 