L’any del diluvi, publicada per Bromera i traduïda al català per Marta Pera Cucurell, confirma Margaret Atwood com una de les grans veus de la ficció especulativa contemporània, malgrat que sovint haja estat situada —de manera injusta— a l’ombra d’Orwell o Huxley. Atwood no construeix distopies abstractes ni sistemes tancats, sinó mons que fan ferum de present, futurs immediats que gairebé podríem reconéixer des de la finestra. L’any del diluvi pertany a aquesta categoria inquietant: la de les novel·les que no profetitzen, sinó que extrapolen amb una lucidesa incòmoda les conseqüències d’un desequilibri mediambiental, social i ètic que ja està en marxa.
La novel·la, situada en el mateix univers que Oryx i Crake, desplaça el focus cap a les veus marginals, cap a aquells que han intentat viure d’una altra manera dins d’un sistema condemnat a l’autodestrucció. La comunitat dels Jardiners de Déu, amb el seu ecologisme espiritual, les seues litúrgies híbrides i la seua fe en la paraula, pot semblar ingenua o excèntrica, però Atwood la tracta amb una ambigüitat plena d’intel·ligència: no com una solució, sinó com un intent desesperat de preservar algun sentit enmig del col·lapse. El diluvi no és només biològic o climàtic, sinó moral, i el relat avança entre la supervivència i la pèrdua, entre la ironia i una tristesa fonda que no busca consol.
El que fa realment pertorbadora L’any del diluvi és la seua proximitat temporal. No llegim un futur remot, sinó una advertència escrita amb veu calmada, gairebé pedagògica, que ens obliga a reconèixer-nos en les causes del desastre. Atwood no jutja: observa, descriu i deixa que siga el lector qui senta el pes de la responsabilitat. Amb una prosa precisa, irònica i profundament humana, la novel·la ens recorda que la fi del món no arriba de sobte, sinó que es construeix lentament, decisió a decisió, indiferència rere indiferència. I això, potser, és el que la fa tan incòmoda —i tan necessària.
filant prim 