La cinquena planta és una d’aquelles novel·les que no s’expliquen tant com s’habiten. Manuel Baixauli parteix d’una experiència dramàtica i íntima —l’ingrés en un sanatori— però s’allunya deliberadament de les memòries convencionals per construir un artefacte narratiu molt més ric i suggeridor. El centre aparent del relat és un espai: una misteriosa cinquena planta que no acaba de ser mai del tot accessible, que s’insinua més del que es mostra i que esdevé una obsessió. Però ben aviat entenem que aquest lloc és també un estat mental, una frontera simbòlica entre el cos vulnerat, la consciència alterada i la necessitat de donar forma narrativa al desconcert.
Baixauli escriu amb una imaginació poderosa i profundament visual. Els personatges que poblen el sanatori —singulars, excèntrics, carregats d’una estranya humanitat— funcionen com miralls fragmentats del narrador, com figures que encarnen pors, desigs i records que no sempre s’atreveixen a dir el seu nom. El joc constant entre realitat i fantasia no busca confondre el lector, sinó fer-lo partícip d’un procés de percepció alterada, on el temps es dilata, el passat irromp sense permís i els fantasmes personals conviuen amb el present amb una naturalitat inquietant. La prosa, precisa i alhora lírica, construeix imatges que s’adhereixen a la memòria, com si cada frase fos una cambra més d’aquest edifici interior que el llibre va alçant.
La cinquena planta és, en el fons, una reflexió sobre la fragilitat i sobre la mirada: què veiem quan el món se’ns desmunta, què imaginem per poder suportar-ho, quins espais inventem per continuar sent. Baixauli no ofereix respostes clares ni consol immediat, però sí una experiència literària d’una densitat rara, d’aquelles que obliguen a llegir amb lentitud i amb el cos atent. En acabar el llibre, queda la sensació que tots tenim una cinquena planta pròpia —un lloc inaccessible i obsessiu— i que només la literatura, quan és honesta i arriscada, s’atreveix a pujar-hi sense garanties de retorn.
filant prim 