Inventari de coses perdudes, publicada per MésLlibres i traduïda al català per Maria Bosom Rodríguez, és un llibre que es presenta amb una modèstia enganyosa: un catàleg d’absències, una dotzena de realitats desaparegudes, erosionades pel temps o condemnades a l’oblit. Però Judith Schalansky converteix aquesta excusa en un exercici d’alta literatura recreativa —en el sentit més noble del terme—, un espai on la invenció no falseja el món, sinó que el restitueix. Cada peça funciona com una cambra pròpia, amb una veu, un ritme i una temperatura emocional diferenciats, i totes plegades construeixen un mosaic d’una coherència subtil però poderosa. No hi ha nostàlgia complaent: hi ha consciència del que s’ha perdut i, sobretot, del que encara pot ser dit.
La força del llibre rau en la seua heterogeneïtat controlada. Schalansky canvia de registre amb una naturalitat envejable, passant de l’assaig erudit al relat íntim, de la crònica gairebé científica a la fabulació literària, sense que mai es trenque el fil invisible que sosté el conjunt. Aquest calidoscopi d’estils no dispersa, sinó que amplia: ens recorda que la literatura no és un gènere tancat, sinó una suma de camins possibles per acostar-nos a una mateixa veritat esquiva. Les coses perdudes —illes, edificis, animals, manuscrits— acaben parlant-nos menys de la seua desaparició que de la nostra manera d’habitar el temps, de la fragilitat amb què construïm memòria i sentit.
Inventari de coses perdudes no és només un llibre sobre allò que ja no hi és, sinó sobre la capacitat de la paraula per resistir l’extinció. Schalansky escriu contra el silenci, però sense èpica, amb una elegància precisa que fa de cada text una peça autònoma i, alhora, part d’un tot harmònic. Llegir-la és acceptar que no tot pot ser salvat, però també entendre que mentre hi haja literatura, res no desapareix.
filant prim 