Pocs debats educatius queden fora de poder definir quina mena de societat volem, malgrat que ens vinguen embolicades en la grisa i insulsa burocràcia. I marca una d’aquelles línies que separen el que un país diu que vol ser del que acaba acceptant per cansament. El batxillerat és una d’aquestes línies. I el lloc que hi ocupen les ciències encara més. Perquè no parlem només d’horaris i matèries: parlem de què considerem important i de quin futur estem construint —o deixant que se’ns escape de les mans.
En els últims dies ha circulat una crida a “aturar el decret”, alertant que una modificació del batxillerat podria empobrir la formació científica de l’alumnat. El text és dur, i ho és perquè toca una fibra sensible: Catalunya no està precisament sobrada de cultura científica, i qualsevol moviment que faça olor de rebaixa genera una alarma legítima.
Ara bé: la pregunta important no és si hem de creure o no en l’alarma. La pregunta és més incòmoda i més necessària: hi ha motiu real per a la preocupació?
La resposta és ben curta, sí.
El canvi que s’ha plantejat (i que es justifica com una adaptació normativa) apunta a una reordenació de matèries i pesos dins del batxillerat. En particular, s’ha parlat de fusió de matèries científiques a primer. Blocs més amplis que agrupen continguts que abans apareixien separats. Això, en teoria, pot vendre’s com una simplificació moderna i coherent. Però en la pràctica obri un risc clar: la dilució.
Perquè fusionar no sempre significa millorar. A vegades significa fer més amb menys. I quan una assignatura ha d’encaixar en un espai més genèric, el que acostuma a passar és que es retalla profunditat, s’aplana el rigor i s’accelera el ritme fins a convertir l’aprenentatge en una cursa. I la ciència, si no té temps, es torna decorativa.
Però el risc més seriós no és només acadèmic: és social.
Si l’aprofundiment científic queda condicionat a optatives, itineraris o “possibilitats” del centre, podem acabar amb un batxillerat que funciona així: uns instituts podran oferir més ciència real, i altres no. I això, al final, converteix l’educació en una loteria. No per talent, sinó per recursos i organització. No per vocació, sinó per codi postal.
També hi ha un altre element que no és menor: el Treball de Recerca. Tocar-ne el pes o el seu paper especial dins de l’avaluació no és només un ajust numèric. És un missatge. El TR és una de les poques peces del sistema que obliga a aprendre a investigar, escriure, estructurar idees, sostenir un esforç llarg. Rebaixar-lo pot acabar sent una manera subtil de dir que la recerca és secundària, i que el batxillerat és només un tràmit cap a una prova final.
Per tot això, sí: hi ha motiu per a preocupar-se.
En educació una reforma pot ser, sobre el paper, una reorganització que manté hores i millora coherència. El problema és que el paper no és la realitat. La realitat és l’aula, el centre, la plantilla, el temps, l’estrés, la desigualtat d’oferta.
I ací és on el debat ha de ser adult i honest.
Volem saber quines són les hores mínimes obligatòries de ciències que farà qualsevol alumne. Volem saber si els aprofundiments depenen de l’atzar del centre. Saber si la reforma reforça la formació científica o si la converteix en una assignatura d’ambient, amable i superficial.
Perquè la ciència no és un luxe. És una forma de llibertat.
I un país que rebaixa el seu nivell científic no només perd futurs professionals: perd criteri, perd autonomia, perd capacitat de pensar. I això —a llarg termini— és el pitjor dels retrocessos.
Si s’ha de canviar el batxillerat, que es faça. Però que es faça a cara descoberta. I, sobretot, que es faça amb una idea clara al cap: els nostres alumnes no necessiten menys exigència. Necessiten més temps, més rigor i més oportunitats reals.
filant prim 