La història no torna. Però insisteix.
No reapareix amb els mateixos noms ni amb els mateixos uniformes, sinó amb formes que ens resulten vagament familiars. Allò que reconeixem no és la imatge, sinó el gest. No el símbol, sinó el mecanisme. Per això la memòria no és una arqueologia del passat, sinó una vigilància del present.
En els darrers anys, l’actuació del cos federal nord-americà conegut com a Immigration and Customs Enforcement (ICE) ha esdevingut un d’aquests gestos que incomoden. No pel que fa —que també—, sinó per com ho fa i, sobretot, pel que normalitza. El debat que obre no és només polític ni migratori. És un debat sobre la manera com el poder gestiona la por, i sobre què passa quan aquesta por deixa de ser una reacció i es converteix en mètode.
ICE és un cos jove. Va néixer el 2003, en el món posterior a l’11 de setembre, quan l’excepció va començar a adquirir una pàtina de normalitat. Creat dins del Departament de Seguretat Nacional, porta inscrit en el seu ADN un principi inquietant: que la seguretat justifica una expansió del poder que no necessita demanar permís constantment. I allò que es presenta com a provisional, en aquests contextos, té tendència a arrelar.
La teoria política ho sap bé: quan l’excepció deixa de ser una resposta puntual i esdevé estructural, l’estat de dret no s’ensorra de cop. Es desplaça. Lentament. El límit ja no desapareix; simplement es mou.
Un cos policial esdevé ideològic no quan proclama una doctrina, sinó quan deixa d’aplicar una norma general i passa a executar una voluntat política concreta. Sota l’administració de Donald Trump, ICE ha assumit aquest paper amb una claredat inquietant. No actua només per regular fluxos migratoris, sinó per produir un efecte: fer visible la força de l’Estat, inscriure-la en la vida quotidiana, recordar que hi ha cossos que poden aparéixer sense avís.
La por, ací, no és un dany col·lateral. És un dispositiu.
El més greu és que aquesta por no afecta solament les persones migrants. S’escampa. Esdevé atmosfera. Famílies, veïns, ciutadans amb drets plens entren en un estat de sospita difusa: ningú no sap exactament què pot provocar una intervenció, ni fins on pot arribar. Quan la norma esdevé opaca, el cos —el gest, la mirada, els nervis— passa a ser llegit com a indici.
Això arriba a entrar en fricció directa amb un dels pilars del constitucionalisme nord-americà: el Fourth Amendment, que protegeix l’espai privat davant escorcolls i detencions arbitràries¹. Però més enllà del text legal, el que es posa en joc és una idea: que la casa, el domicili, la persona mateixa, són espais on l’Estat no pot accedir sense justificació. Quan aquesta frontera s’erosiona, no sempre ho fa amb violència explícita; sovint ho fa amb intimidació, amb presència armada, amb silenci imposat.
A aquesta erosió s’hi afegeix la tecnologia. Bases de dades massives, reconeixement facial, seguiment digital. Eines que avancen molt més ràpidament que la reflexió jurídica que hauria de legitimar-les. El debat sobre què significa avui una expectativa raonable de privacitat queda enrere, mentre la pràctica s’imposa. El resultat no és neutralitat, sinó asimetria: un poder que veu, registra i actua, davant d’individus que només poden reaccionar.
El cas de Renée Nicole Good, morta durant una operació d’ICE a Minneapolis, concentra tots aquests elements. No només per la mort en si, sinó pel que va ocórrer després. La protecció política immediata de l’agent implicat abans que cap instància judicial independent poguera pronunciar-se envia un missatge clar: l’actuació està justificada abans de ser examinada². La llei, en lloc de límit, esdevé coartada retrospectiva.
És en aquest punt quan la memòria històrica s’activa. No per equiparar, sinó per advertir. La comparació amb cossos del passat com les Schutzstaffel, incomoda i ha d’incomodar. No perquè estiguem davant del nazisme —dir això seria fals i irresponsable—, sinó perquè les semblances no són morals, sinó estructurals: lleialtat vertical al poder executiu, actuació basada en sospita més que en delicte, debilitament del control judicial, impunitat operativa, ús de la por com a eina de govern.
La història no es repeteix. Però s’assembla. I les semblances no s’assenyalen per escandalitzar, sinó per evitar que es consoliden.
Quan un Estat delega la gestió del conflicte en la força letal, no mostra fortalesa. Mostra incapacitat de sostenir la fragilitat humana. El pànic, la confusió, el gest erràtic —allò que ens fa vulnerables— passen a ser llegits com a amenaces objectives. En aquest punt, la bala substitueix el criteri. I això, històricament, sempre ha estat un senyal.
La memòria no serveix per a tranquil·litzar-nos amb “això no pot tornar a passar”. Serveix per a recordar-nos que allò que acaba malament mai no comença així. Comença amb excepcions raonables, amb pors justificades, amb silencis còmodes.
Notes
¹ El Fourth Amendment protegeix especialment l’espai domiciliari davant escorcolls i detencions sense ordre judicial fundada.
² La protecció política prèvia dificulta la revisió judicial independent i erosiona el principi de responsabilitat en l’ús de la força.
filant prim 