Hi ha declaracions que, més que una manera de pensar, són reflexos d’una època. Dir que el poder només està limitat per la pròpia moralitat no és una fanfarronada: és un retorn. Un gest antic, gairebé ritual, que ens porta a un temps en què el món depenia del caràcter del sobirà, i no de la solidesa de les lleis.
Quan Donald Trump parla així, no està discutint normes, ni tractats, ni equilibris. Parla des d’un lloc interior, tancat, llòbrec, on el poder no es justifica: s’exerceix. El dret deixa de ser un límit i esdevé una molèstia. La paraula compartida es torna innecessària. Només queda la decisió.
Hi ha una idea tenebrosa en aquesta simplicitat. Un món reduït a voluntat, força i possessió. Territoris que no són llars, sinó coses. Pobles que no són veus, sinó obstacles. La política, despullada de tota responsabilitat col·lectiva, torna a semblar-se massa a una propietat privada.
Però quan el poder només dialoga amb ell mateix, alguna cosa es trenca en silenci. No cau de cop. No fa soroll. Simplement, deixa de sostenir. Les institucions continuen dempeus, els acords encara existeixen, les paraules es repeteixen. Però ja no pesen. Ja no contenen. Són closques buides.
Trump assegura que no vol fer mal a ningú. Però la història ens ha ensenyat que les decisions més devastadores no sempre neixen de la crueltat, sinó de la certesa íntima, inqüestionable, d’estar en possessió de la veritat. Quan algú confon convicció amb legitimitat, la frontera entre governar i imposar-se esdevé imperceptible.
Quan el poder només respon davant d’un mirall, el món deixa de ser un espai compartit i es converteix en un tauler. I en els taulers, les peces no tenen veu, només destí. Potser per això aquestes paraules no tranquil·litzen. No perquè anuncien una catàstrofe imminent, sinó perquè suggereixen una cosa més subtil i més greu: que estem aprenent a viure sense garanties, confiant no en les regles, sinó en el temperament dels poderosos.
Quan el futur depén del temperament d’un sol home, el món deixa de ser un lloc compartit i es converteix en un tauler. Esdevé un joc d’atzar, una aposta. I en els taulers, les peces no tenen veu, només destí. Potser per això aquestes paraules inquieten més que no tranquil·litzen. No perquè anuncien una catàstrofe imminent, sinó perquè suggereixen una cosa subtil i greu: que haurem de viure sense garanties, confiant, ja no en les regles, sinó en el temperament erràtic dels poderosos.
Potser per això aquestes paraules no ens espanten de manera immediata. Ens cansen. Ens buiden. Ens fan sentir que el dret és fràgil, que la pau és provisional, que tot penja d’un fil invisible que no controlem. I en aquest cansament hi ha una intuïció profunda: no és així com s’hauria de funcionar.
I això no genera confiança. Si de cas, esperança nua i crua. I la història ens recorda —sempre massa tard— que l’esperança, quan substitueix el dret, sol ser un lloc massa fràgil on deixar reposar el futur.
filant prim 