Foto d’ Anya Juárez Tenorio
“Diré de nou feminisme per continuar defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància”.
NAJAT EL HACHIMI
Sovint trobes persones que, amb una certa comoditat moral, afirmen que no els agrada definir-se com a feministes. No perquè estiguen en contra de la igualtat —això gairebé ningú no ho admetria—, sinó perquè diuen defugir els -ismes. Segons aquesta idea, els -ismes radicalitzen, polaritzen i simplifiquen una realitat que hauria de ser més matisada. La intenció aparent és noble: no voler extrems, no voler conflicte. Però el resultat sol ser un altre.
Aquesta posició, que sovint es presenta com a neutral, és en realitat una forma d’equidistància tramposa. I no perquè siga malintencionada, sinó perquè confon neutralitat amb absència de responsabilitat. Quan hi ha una desigualtat estructural, quedar-se “al mig” no és quedar-se fora del problema: és acceptar-lo tal com està.
Fa uns dies parlàvem del significat original de la paraula radical. Radical no és sinònim d’extremista ni de violent. Radical ve de radix: arrel. Ser radical és voler anar a l’arrel de les coses, no quedar-se en el símptoma. I si el feminisme és radical, ho és en aquest sentit profund: perquè qüestiona les arrels d’una desigualtat que s’ha naturalitzat durant segles.
El feminisme no busca eliminar diferències. Aquesta és una caricatura recurrent. El que busca és eliminar jerarquies injustes. No nega la diversitat de cossos, d’identitats o d’experiències; nega que aquestes diferències hagen de traduir-se en menys drets, menys credibilitat o menys valor social per a unes persones que per a altres.
Durant massa temps, la dona ha estat definida abans com a objecte que com a subjecte. Objecte de mirada, de judici, d’avaluació constant. La seua vàlua social ha estat vinculada al físic, a la joventut, a l’adequació a uns cànons imposats. El feminisme no inventa aquest problema: el fa visible. I això és precisament el que incomoda.
Dir que el feminisme “radicalitza” sovint amaga una altra idea: que abans no hi havia conflicte. Però abans no hi havia harmonia; hi havia silenci. Silenci davant de la desigualtat salarial, de la violència simbòlica, de la cosificació quotidiana, de la càrrega desigual de cures, de la falta de reconeixement. El conflicte no el crea el feminisme; el feminisme posa paraules a un conflicte que ja existia.
Adscripció al feminisme no és una declaració de guerra ni una adhesió acrítica a un dogma. És, sobretot, una presa de consciència. És entendre que la igualtat abstracta —“jo crec que tots som iguals”— no transforma res si no va acompanyada de canvis concrets en estructures, mirades i relacions de poder.
Per això, dir-se feminista no és radicalitzar la societat, sinó equilibrar-la. És reconéixer que partim d’un terreny inclinat i que, si no fem res, la inèrcia continuarà beneficiant els mateixos de sempre. No és imposar una visió del món; és corregir una injustícia històrica.
La falsa neutralitat, en canvi, té un efecte molt clar: preserva l’ordre existent mentre es presenta com a virtut moral. Però quan la neutralitat serveix per no incomodar-se, per no revisar privilegis o per no posicionar-se davant de desigualtats evidents, deixa de ser neutralitat i es converteix en indiferència.
Potser cal dir-ho sense por: en una societat desigual, no prendre partit per la igualtat real no és quedar-se al marge. És acceptar el desequilibri com a punt de partida.
I justament per això, el feminisme no és un -isme més. És una ètica. Una manera d’entendre la justícia, la dignitat i la convivència. No per eliminar res, sinó per restituir allò que ha estat negat.
filant prim 