En una d’aquelles formacions d’educació emocional que el claustre fem de tant en tant —d’eixes que, entre dinàmiques, paraules amables i conceptes estan pensades per donar-nos aire entre tanta urgència— el psicòleg que la conduïa va dir una cosa aparentment simple, però que em va impactar com un colp sec. Va parlar del cervell humà i del cervell animal.
I va dir, més o menys, que, quan un animal ha estat sotmés a una situació de perill o d’estrés intens, el seu cos reacciona, s’activa, fuig o lluita si cal. Però, quan el perill desapareix, el cervell ho deixa anar. Recupera aquell punt de la vida anterior al sotrac. Torna a aquell present de menjar, caminar i dormir. A existir sense carregar el pes del que podria haver passat.
En canvi, en els humans, el mecanisme no s’atura amb tanta facilitat. Quan nosaltres travessem una experiència dura, hi ha una part del cervell que es queda enganxada, com si no acabara de creure’s que ja ha passat. El pensament cau en l’enviscada d’aquell sotrac. I llavors comença la repetició: el record, la imatge, la reconstrucció, el “i si…?”, el “què hauria passat si…?”, el “podria haver sigut jo”.
I el pitjor de tot és que, en aquest bucle, el cos no ho viu com una ficció. Ho viu com una amenaça real. Present. Activa.
Això passa perquè moltes de les nostres pors no són un defecte moral, ni una debilitat, ni una falta de caràcter. Són un mecanisme de protecció. Quan el cervell detecta una amenaça, activa el mode de supervivència. És com si, de sobte, la vida es reduïra a un únic propòsit: no tornar-ho a patir. I per aconseguir-ho, el cervell fa dues coses.
La primera és que no tanca l’episodi. No el guarda en una carpeta del passat amb un títol i una data. El deixa obert, el revisa, el repassa. El reprodueix. Perquè vol copsar-ne fins a l’últim detall. Com si pensar-hi una vegada i una altra fos una manera de controlar-ho.
La segona és que generalitza. No es limita a dir “això va passar allà”. Diu: “això pot passar”. I quan el cervell arriba a aquesta conclusió, el món deixa de ser un lloc neutral. Es torna un mapa ple de gomets vermells. I ja dic, no cal haver-ho patit en primera persona.
Aquesta és una de les coses que més m’inquieta: que l’angoixa no naix només de la tragèdia pròpia, sinó també de la tragèdia que has vist patir a altres, de l’aliena. Tant fa el lloc des del qual n’has estat testimoni, ni la relació o coneixença de les víctimes, ni que siga un reportatge vist per televisió. Perquè el cervell humà no és només una màquina de reaccionar. És una màquina d’imaginar. I quan veu una catàstrofe, quan veu un accident, una desgràcia, activa una pregunta que, alhora, és una trampa: “I si m’haguera passat a mi?” I, a partir d’ací, el que era una notícia es converteix en una possibilitat que m’implica emocionalment. El que era un fet llunyà es transforma en una ombra pròxima. I el cos respon com si el perill se t’hagués instal·lat dins de casa.
No és cap exageració. És biologia emocional. Per aquest motiu, de vegades, hi ha persones que, després de veure una tragèdia, no podem dormir bé. O tenim el cos tens. O sentim una inquietud que no sabem com explicar. A partir d’aquell moment tendim a evitar certes situacions. I, sense adonar-nos-en, comencem a prendre decisions condicionades per aquesta por.
No és una qüestió de feblesa. El nostre cervell fa el que sap fer millor, allò pel qual ha estat també programat: protegir-nos. Encara que s’equivoque de temps i lloc.
Hi ha un altre matís important: el cervell no calcula el risc com ho faria una estadística. No funciona amb percentatges. Funciona amb imatges. Funciona amb impacte. Amb aquella impressió que li queda gravada. Per això, encara que racionalment puguem dir “això és molt poc probable”, la resposta emocional del cervell és: “però ha passat!”. I això, moltes vegades, és suficient per a alterar-nos la percepció del món.
Un exemple clar ha estat l’accident tan greu que s’ha viscut en el transport ferroviari. Potser el tren continuarà sent, en general, un mitjà segur. Potser les dades seran favorables. Potser el sistema funcionarà bé la major part del temps. Però l’angoixa no es resol amb dades. Perquè la por no naix d’una estadística, naix d’una escena. I quan la tens al cap, el cervell fa una associació simple, immediata i molt humana: tren = perill. I encara que tu intentes raonar-ho, el cos et respon abans. S’accelera el cor. La respiració. El nus a l’estómac. La tensió. L’evitació. Com si el cervell et diguera: “no em demanes calma; jo estic intentant salvar-te”.
El problema no és recordar: és no poder deixar-ho anar. Recordar és humà. I és necessari. Recordar ens fa aprendre, ens fa créixer, ens fa respectar el perill real. El problema arriba quan el record deixa de ser un record i es converteix en una alarma permanent. La ment no torna al present, el cervell no sap que allò ja és història. I la tragèdia s’instal·la com una possibilitat fixa i comença a decidir per tu, què fas, què evites, què tens por de fer, on no aniràs, què ajornes, què controles obsessivament.
I això, en una societat saturada d’informació, és especialment delicat. Perquè ara no només vivim les nostres crisis: vivim també les crisis del món sencer, en directe, repetides, amplificades, amb imatges que el cervell interpreta com a presencials.
Potser, al final, l’educació emocional no hauria de ser només aprendre a respirar, posar nom a les emocions o fer dinàmiques de grup. També hauria de ser aprendre que el cervell, davant d’una cosa que considera una amenaça, pot quedar-se atrapat en el “i si…?”. Que el cos pot continuar reaccionant tot i que el perill ja no hi siga. Que la por no sempre és racional, però és real per a qui la sent. I que no podem exigir-nos serenitat com si es tractés d’una obligació moral.Això no vol dir que siguem febles, sinó que som humans. I el nostre cervell, simplement, encara no ha aprés a creure’s que ja som fora de perill.
filant prim 