És un llibre que arriba sense fer soroll i acaba ocupant un espai central en la memòria del lector. Lucia Berlin escriu relats que barregen realitat i ficció amb una naturalitat desarmant, com si explicar la pròpia vida —o una vida molt semblant— fora l’acte més senzill del món. Però darrere d’aquesta aparent simplicitat hi ha una escriptura d’una precisió extraordinària, una intel·ligència narrativa que sap exactament quan cal accelerar, quan cal tallar en sec i quan convé deixar una frase suspesa perquè siga el lector qui l’acabe de viure.
L’estil de Berlin és directe i lluminós, fins i tot quan parla de l’alcoholisme, de la precarietat, de la malaltia o de la pèrdua. No hi ha lament ni autocompassió: hi ha mirada. Una mirada lúcida, irònica, profundament humana, capaç de trobar bellesa —o almenys veritat— en els marges més aspres de l’existència. El domini del ritme és aclaparador: cada relat sembla construït amb una economia perfecta de recursos, sense cap paraula sobrera, amb un sentit gairebé musical de la narració breu. Berlin no explica més del que cal, però tampoc amaga res: mostra, confia i deixa fer.
Manual per a dones de fer feines és, en el fons, un exercici de narrativa envejable perquè entén la literatura com una forma d’atenció radical al món. A aquestes vides aparentment menors —dones que netegen cases, que cuiden, que sobreviuen— Berlin els atorga una dignitat narrativa absoluta. Llegir-la és comprendre que la gran literatura no sempre parla de grans gestes, sinó de resistències quotidianes, de cossos cansats i d’una lucidesa que no es rendeix. I quan tanques el llibre, queda aquesta certesa tan poc freqüent: que has llegit algú que no escrivia per impressionar, sinó per dir la veritat amb una honestedat feridora i bella alhora.
filant prim 